Presentació

Hi ha un desequilibri important entre les necessitats culturals de la població, derivades del desenvolupament científic i tecnològic constant, i l’educació científica del ciutadà mitjà. Es constata, així mateix, un interès creixent pel coneixement de l’entorn natural i dels avenços científics i tecnològics, així com pel coneixement sobre les qüestions relacionades amb la salut. El segle XXI és el segle de la biomedicina, dels canvis i dels avenços ràpids, de la subespecialització, de les noves tecnologies, i l’educació rebuda tot al llarg de l’ensenyament obligatori resulta sovint insuficient per als ciutadans.

La divulgació i la popularització de la ciència són imprescindibles per buscar respostes més adequades, perquè signifiquen unes majors possibilitats individuals i col·lectives per sortir de la pobresa, i també perquè ens ajuden a prendre consciència dels possibles riscos derivats de l’ús de la tecnologia. La divulgació científica és important per a la democratització de la societat i per a la participació dels ciutadans en la presa de decisions que determinaran el seu futur: una societat més culta científicament serà també més lliure, responsable i competent (manifest de la Corunya de 21 de març de 1997).

L’any 2004 va entrar en vigor el Programa Nacional de Difusió de la Cultura Científica, exemple del protagonisme que la cultura i el coneixement científics comencen a assolir en l’agenda política, en resposta a una preocupació creixent d’aquest desequilibri entre les necessitats culturals i l’educació científica, una preocupació que ultrapassa les nostres fronteres. De la mateixa manera, s’estan creant iniciatives similars d’àmbit local com, per exemple, el Comissionat de l’Alcaldia per la difusió i promoció de la cultura científica a Barcelona.

Actualment, la transformació que pateixen les àrees relatives a la salut i a les ciències en general, l’especialització tecnològica i la seva complexitat, la transformació de la transferència del coneixement, la creixent demanda social, etc. han fet necessari un major rigor científic i d'especialització en la comunicació de les ciències. Cal que ens adonem del paper dels mitjans de comunicació en tot aquest procés, que assumim el paper formatiu a més del purament informatiu, i que reconeguem que ben sovint és l’única font d’informació i de coneixement que rep bona part de la població a partir d'un cert moment de la seva vida. Ara més que mai s'ha de garantir el rigor científic en aquests mitjans de comunicació, doncs s'han convertit en un vehicle fonamental per a la creació d'opinió pública. Paral·lelament a això, la velocitat, la universalitat de l’accés a la informació i la manca de filtres d’aquesta informació a través de les diferents tecnologies de la informació i la comunicació (TIC’s), fa ineludible reflexionar sobre com s'ha d'assumir aquesta velocitat i aquest canvi. Malauradament, més informació no és pas sinònim d'un major coneixement.